Pel forat del Pany

Una història de Carnestoltes. Extreta del llibre del Consell del Carnestoltes

08/02/2021 - Núm. 9

“L’experiència, mare que és de la ciència”

A l’Arxiu del Comú de Sant Julià de Lòria es conserva el llibre d’actes del Consell del Carnestoltes. Recull aproximadament un segle de tradicions al voltant dels dies de Carnaval (aleshores Carnestoltes), des del 1731 al 1845. Trobem també alguna engruna d’informació a les actes del Comú del segle XVIII. Una lectura interpretativa d’aquest documents desemmascara uns sentiment ambivalents respecte les celebracions d’aquesta època de l’any.

Trobem d’una banda la gresca, les ganes de diversió, les disfresses i el menjar abundant previ a la quaresma.

D’una altra banda trobem la retenció de les ànsies de diversió amb les anotacions com “moderat divertiment” o “extirpació dels abusos” i una mena d’acte de contrició en forma de caritat. Una caritat “que sia donada i arreglada dita caritat amb la deguda forma i quietut benèvola, deu ser dada als pobres de Jesus Cristh”.

Era una situació força comuna. Sabem que per exemple a Girona en arribar el dimarts totes les esglésies celebraven una missa en desgreuge per les ofenses que s’haguessin pogut fet a Nostre Senyor durant els dies de festa. 

La tradició de celebrar el Carnaval es remunta a l’època de la Grècia i la Roma clàssiques. Va arrelar fortament a tota la geografia occidental, originant un sincretisme amb el calendari cristià. Però visqué una època daurada al llarg del segle XVIII



Ens podem aventurar a dir, amb reserves, que no és casualitat que el “Llibre del molt Honorable i Magnífic Consell del Carnestoltes” es comenci en ple segle de les llums. Tot i la situació d’aïllament que un poble del Pirineu com Sant Julià de Lòria vivia, podem interpretar que l’auge de les celebracions carnavalesques a Europa va trobar el seu ressò aquí. 

El llibre arrenca el 1731 però la constitució més visible de la junta de la germandat de Carnestoltes s’hi inscriu el 1778 amb una entrada si més no curiosa: “Com l’experiència, mare que és de la ciència ens ha ensenyat que la nostra consòrcia o companyia (encara que amb títol de Carnestoltes) és dirigida amb un recte i sant fi, com és primerament sufragar les santes ànimes del Purgatori, segon, socórrer tot el que es pugui el pobres i en tercer lloc o com últim fi, procurar per a nosaltres i els demés moradors del poble un lícit y moderat divertiment, el que no s’oposa al Sant servei de Déu segons diu el reverent profeta David (Serviamus Deo in leticia), Servim a Déu en la felicitat.” Aquesta darrera afirmació és una mica agafada pels cabells però, bé, devia servir per assegurar sobretot a les autoritats eclesiàstiques que no existia cap intenció de deixar que la gresca es descontrolés o es tornés a descontrolar.

Si continuem llegint el proemi de la constitució de la junta de Carnestoltes trobem de nou aquest estira i arronsa entre la festa carnavalesca i la contenció: “...atenint-nos a la extirpació dels abusos, que en temps passat es cometien i en davant es podrien cometre...”. És a dir, que es volen eliminar els “abusos” que s’havien comès, però no descartaven la possibilitat que es tornessin a cometre.

No sabrem a què es referia el redactor d’aquestes línies quan parlava dels esmentats abusos. Però l’ambient de festa havia de ser ben present per a tots els habitants del poble, fins i tot els menys afavorits. Com es pot llegir, per exemple, en el llibre d’actes 4 del Comú de Sant Julià de Lòria (1752-1866), l’hostaler es compromet a donar un bot de vi per la caritat dels pobres el dia de Carnestoltes en el moment de comprometre’s en l’arrendament de l’hostal. En la sessió de Comú del dia cinc de setembre de 1762 queda recollit el següent: “s’arrenda l’hostal a Simon Moliné que es compromet a donar un bot de vi per la caritat del pobres el dia de Carnestoltes”. Aquest mateix compromís el trobem els anys 1759, 1760 i 1800 entre altres. Així sabem que els pobres disposaven, com a mínim, de vi per celebrar el Carnestoltes. 

Foto: Bot de vi

De la lectura del llibre del Consell del Carnestoltes aprenem que se celebrava una passa nocturna el dissabte de Carnaval. Trobem també que s’adopta la resolució que tots els membres de la consòrcia havien d’assistir a les passes, les vetllades, els balls i les funcions. Les funcions enteses com a cerimònies religioses.

La consòrcia només acceptava com a membres homes casats. Ni solters ni dones. Amb alguna excepció, però. El fadrí hi podia accedir en cas d’herència o successió, les dones en el cas de servei per la casa.

Els germans de la consòrcia compartien àpat el primer dia de quaresma. Hem trobat el menú de l’any 1829:

Esmorzar: Sopa o aiguardent

Dinar: Olla i alliolis abundants

            Bacallà de tres maneres: amb suc, fregit i a la balitresca (no hem trobat la recepta però podria ser un remenat de bacallà amb altres ingredients, si fem cas de la definició de “a la balitresca”)

           Congre de dos maneres, amb suc i a la balitresca.

Postres: Coques, ametlles i aiguardent abundant

Tenien dret també a menjar enciam i els que volien sopar podien repetir el què hi havia per dinar.

Es va pactar també que tinguessin la llibertat de “vetllar, beure i menjar pa”.

L’arrendador, o l’encarregat de comprar i preparar aquests àpats tenia a més l’obligació de proporcionar dissabte al vespre a cada germà, un porró de vi, tres o quatre coques i dos pans. També havia de proveir la teia per il·luminar la plaça durant la nit i la beguda pels músics.

El pa havia de ser pa blanc de la fleca i la nit de la passa havia de donar mig corto de vi i mitja lliura de pa blanc.

Els germans havien de respectar certes normes durant el Carnestoltes.

Els cònsols havien de vestir capa negra. El mestre de danses tenia l’obligació de vigilar que els balls se celebressin “amb alegria i tranquilitat”. Ull, que ningú s’atrevís a ballar fora del seu torn. Si algú el perdia per causa justificada, com estar ocupat en temes de la germandat, es podia reincorporar a la dansa quan li toqués. Aquell que l’havia substituït s’havia d’esperar. Una altra consigna afectava els ballarins: “de ninguna de les maneras se atrebesqui ningun germà a ficarse dins el ball a ballar quant ja los musichs sonen i beuen altres que ja tenen les valladores per la ma.” El mestre de dansa tenia molta feina pel que sembla ja que també havia de tenir “gran cuidado a qui faltará a la passa lo dissabte al vespre, y qui a la passa no serà no tindrá que venir a casa del posader a beurer ni a menjar, y en cas que alli vingui no se le te de donar”. Poca broma.

Els germans havien de vetllar per un problema que sembla recurrent ja que apareix en diferents punts del llibre d’actes: els jocs de cartes a la plaça. Per algun motiu que no s’especifica, potser per concentrar la il·luminació en un punt del poble durant la nit, no es podia ballar pel carrer. Era obligatori fer-ho a la plaça. La qüestió és que el bon ambient, la música i la llum animaven els germans a muntar timbes de cartes per arrodonir la diversió.

Però bé ocupaven massa espai, bé feien massa soroll. Les cartes i la música no eren compatibles. Aquesta activitat era motiu d’algun càstig però tot i això, els jugadors no volien renunciar al joc. L’encarregat de fer respectar les normes tenia feina a fer-los creure. Finalment trobem aquest paràgraf: “Se ha resolt que ningun dels germans puguin jugar a cartes essent els musichs a la plaça els tres dies de carnestoltes amb pena de un porró de vi blanch per a cada un que se atrapará”. Sortien corrent i se’ls havia d’atrapar? Tot apunta a que els dies de Carnestoltes eren força divertits a Sant Julià de Lòria.

Totes aquestes normes, estatuts i pactes van quedar això sí, sotmesos al vistiplau del reverend mossèn de cada època. Com molt bé diu el proemi de la constitució de la junta de la germandat de Carnestoltes del 1778, “com que ningú puguia ser jutge de si mateix suplicam tots los germans junts al Rvd Guillem Constatí se servesquia judicar aquestes, aprobarlas o reprobarlas, que servirá per nosaltres sa aprobació el molta autoritat.”

https://www.museunacional.cat/es/colleccio/el-minue/giandomenico-tiepolo/064989-000
 

1 www.pedresdegirona.com

2 National Geografic

3 https://historia.nationalgeographic.com.es/a/carnaval-y-bailes-mascaras-siglo-xviii_9032

4 https://ceptinavi.cat/els-ultims-boters-de-manresa/

5 Massana i Mola, Josep M (2004): Diccionari de lleidatanismes «Balitresca, a la», p. 27. Pagès Editors.